viernes, 7 de marzo de 2008

Estígia por Almudeno

Decimoséptimo relato recibido

Título: Estígia
Autor: Almudeno

Estígia


Na Calístide, la de les brunes trenes, donava l’esquena a la foscor del mar, indistingible del cel, a la negror profunda de la que arribava el suau i incansable soroll de l’arrossec d’ossos de mariners ofegats. Sense atrevir-se a mirar l’abisme, la jove desitjava que una cega onada pugés amunt i se l’endugués a l’Hades, on vagaria eternament, refusant fins i tot les ofrenes dels herois arribats a la fosca Estigia. Tanta era la seva desgràcia i el desig de fugir del vergonyós destí, la necesitat de cobrir-se sencera amb una túnica negra que la tapés de cap a peus.


La bella Calístide reposava en un setial de pedra d’esquenes a l’aigua, l’únic dempeus dels tres que antigament envoltaven l’oracle. Dalt el cel brillaven els estels, llunyans i daurats, insensibles a les glopades de marinada que agitava sense pietat roba i cabells de la noia.


Repassant la tèbia pedra amb els dits, la vestal mirava terra endins, esperant la brisa seca que l’acompanyava cada nit. Ja feia setmanes que defugia l’eixordador cant dels ocells, l’anguniós tracte amb les persones, i l’eixuta llum del dia, que mostrava la seva vergonya creixent.


La jove Calístide revivia el fat de Calisto, la caçadora d’Artemisa, i ho sabia, i es negava a acceptar el destí. Per això cada vespre s’asseia vora l’antic oracle, i, quan acumulava prou braó, s’hi apropava i deixava que les forces tel·lúriques l’entravessessin, submergint-la en un estat pesat i dens, de sensacions fredes com ganivets, enganxoses i marejants, que sempre li donava la mateixa resposta.


Odiava la Calisto, la de les brunes trenes odiava profundament la nimfa que li havia concedit nom i fat, quan el seu pare mirà el firmament nocturn i cregué que ella havia nascut per a redimir l’antiga deshonra. En realitat es repetia el destí, i la ment li embogia. “Calla boja, calla meuca”, li deien, quan preguntava per l’amat i la seva sort.


Com mil anys abans, i mil anys després també ho farien, dalt el cel brillaven els estels, aliens a la desgràcia, bressolats per la remor del mar fins que el món deixés de ser món, fins que la última dona restés eixorca i l’últim homes morís en combat. Na Calístide repassava amb els dits la pedra i imaginava que alguna dona, en un moment indeterminat del futur, a plena llum del dia, faria el mateix gest, potser amb la mirada serena, qui sap si també colgada sota la túnica negra de la disort, i pensaria en ella, i l’estimaria. I aquell miratge de comprensió la confortava dins la terrible solitud, en somiar que, abandonada dels Déus, si més no tenia una amiga.


ESTIGIA


Calístide, la de oscuras trenzas, daba la espalda al sombrío mar, indistinguible del cielo, a la negrura profunda de la que llegaba el suave e incansable murmullo del rozar de huesos de marinos ahogados. Sin atreverse a mirar al abismo, la joven deseaba que una ciega ola se levantara y la arrastrase al Hades, donde vagaría eternamente, rechazando incluso las ofrendas de los héroes llegados a la oscura Estigia. Tanta era su desgracia y el deseo de huir del vergonzoso destino, la necesidad de cubrirse por entero, de cabeza a pies, con una túnica negra.


La bella Calístide reposaba en un sitial de piedra de espaldas al agua, el único en pie de los tres que antiguamente rodeaban el oráculo. Arriba, en el cielo, brillaban las estrellas, lejanas y doradas, insensibles al viento marino que agitaba sin piedad la ropa y el cabello de la muchacha.


Repasando la tibia piedra con los dedos, la vestal miraba tierra adentro, esperando la seca brisa que la acompañaba cada noche. Hacía semanas que huía del estridente canto de los pájaros, del angustioso trato de los hombres, de la despiadada luz del día que mostraba su vergüenza creciente.


La joven Calístide revivía el hado de Calisto, la cazadora de Artemisa, y lo sabía, y se negaba a aceptar el destino. Por eso, al anochecer, se sentaba junto al antiguo oráculo, y, cuando reunía suficiente coraje, se acercaba y dejaba que las fuerzas telúricas la atravesaran, la sumergieran en un estado pesado y denso, de sensaciones frías como cuchillos, engañosas y aturdidoras, y siempre obtenía la misma respuesta.


Odiaba a Calisto, la de las trenzas oscuras odiaba profundamente a la ninfa que le había concedido nombre y hado, cuando su padre miró el firmamento nocturno y creyó que ella había nacido para redimir la antigua deshonra. En realidad, se repetía el destino, y su mente enloquecía. “Calla, loca, calla, ramera”, le decían, cuando preguntaba por el amado y su suerte.


Como hicieron mil años antes, y como harían mil años después, en lo alto brillaban las estrellas, ajenas a la desgracia, mecidas por el rumor del mar hasta que el mundo deje de ser mundo, hasta que la última mujer quede estéril y el último hombre muera en combate. Calístide repasaba con los dedos la piedra e imaginaba que alguna mujer, en un momento indeterminado del futuro, a plena luz del día, haría el mismo gesto, tal vez con la mirada serena, quién sabe si enterrada también bajo la túnica negra de la desdicha, y pensaría en ella, y la amaría. Y aquel espejismo de comprensión la confortaba en su terrible soledad, y le hacía soñar que, abandonada por los dioses, al menos tenía una amiga.